Els ullets de mussol feliç foren prou eloqüents com perquè l’estómac de la Dama Blanca sabés que era el moment d’ordenar al vaixell que anava a Gaza que tornés al port de Barcelona.
Sens dubte l’atac del Llop Negre havia estat més contundent fins i tot del que ella mateixa comptava. Era el moment de tornar a casa.
La nau començà el gir lentament; tic, tac, tic, tac. El temps començava a correr en contra del Llop Negre.
El Rei Blanc, conmogut per la desgràcia d'ella, públicament la demanava i des del mateix port d'arribada esperava pacient; tic, tac, tic, tac.
La Dama Blanca no l’estimava, era cert, però el seu futur no dependria de la voluntat reial; sinó d’aquells ullals ensangonats que, de ben cert, lluirien des de qualsevol riba i a la lluna plena, assetjan-la en el camí de tornada.
Pasaren uns dies, el Llop Negre bramava amb ràbia, encara tenia el palpitant i viu menjar a la boca pero no podia pas entregar-lo a les princeses eixorques de la manada, engelosides de la Dama Blanca, i mantenia els ulls clavats a l’horitzó, per on el vaixell ja s’albirava.
Ara el Llop Negre s’adonava que no havia atacat per cobdícia sinó per ressentiment, i que havia caigut en el parany que el menyspreu d'ella havia teixit durant tant de temps.
La presa desitjava la clemència d'esdevenir apat de les famolenques princeses; però la negra bèstia no afluixava i encara l’escanyava més fort en distingir la Dama Blanca.
Els ulls d’ella es giren freds cap al Llop Negre i l’interroguen.
- Era això el que volies ?
- No es tractava del que jo volgués, fa ell.
- Doncs, si es tracta del que vull jo, del que portes a la boca, dona-me’n el cap... i en voldré també les ales !!
No hay comentarios:
Publicar un comentario